Yoyomi
Yoyomi
Any: 2000
Comarca: Barcelonès
Data de publicació: 09/04/2018 21:46
Les cuatre
Hola adolescents! A veure per on començo... Em sento sola, ningú amb qui sortir que comprengui els meus interessos, tots s’allunyen per massa bona i innocent, perquè no m’agrada seguir la societat. I a mi m’encanta (estar sola, tenir moments per a mi i descobrir-me), eh? Tinc personalitat pròpia, però provoca que la gran majoria no m’entengui. Bé, deixant aquest tema de banda, encara que no del tot, m’agrada estar sola i em fa feliç, però a la vegada és com que em falta alguna cosa. Alguna persona en qui confiar, amics i parella. Últimament, i no m’havia preocupat mai, és com que trobo que tothom està enparellat i em provoca enveja. Sana, però enveja. Perquè sé que és estar enamorada (no en el present) i m’encantaria tenir una història, ja que mai he tingut parella. No he trobat la persona adequada, no ha tingut l’oportunitat d’aparèixer a la meva vida. I, com deia, el fet que estigui sola provoca que no surti. Si vull trobar parella (i amics), segur que no em cauran del cel. He de sortir i ho sé. Però a què? Perquè aquí ve l’altra qüestió. En aquestes estones en que tinc molt de temps per conèixer-me, m’he adonat que sóc una enamorada de l’art. Aquesta és una cosa que em fa molta vergonya admetre, però cada tarda faig tot el que em fa realment feliç: escric, escolto i descobreixo nova música, canto, ballo, dibuixo, llegeixo (ara m’he enganxat a la poesia). Trobo que l’art és com l’únic mitja d’”escapament” que tinc, ja que no puc parar de fer una cosa o una altra durant total la tarda. Al cap i a la fi crec que és el motiu pel que segueixo sent feliç, és el que em mou cada matí; saber que per la tarda podré dedicar-me a mi i a l’art. I encara que d’aquesta manera sóc la més feliç del món, no ho sap ningú. M’encantaria poder-ho dir, perquè sento la necessitat d’apuntar-me a alguna extraescolar per relacionar-me i fer allò que m’agrada, però tot i que intento llençar indirectes i directes als meus pares sobre el tema, ho esquiven. El que més m’agradaria del món, i és també el que em fa més vergonya d’admetre de tot, seria fer ball. Però, com se suposa que ho he de dir? Si els meus pares pensen que no m’agrada ballar... Ni s’imaginen tot el que amago al meu interior... Estic feta un embolic! A sobre al setembre començo la uni i no sé d’on trauré el temps...
Moltíssimes gràcies, com sempre!

PD: Oblidava dir que si que hi ha un dia a la setmana en què estic amb gent de la meva edat. Ells també són “artistes” i em sento compresa durant aquella hora en què estem junts, però sóc molt tímida i encara que intento relacionar-me és com que no acaba de cuajar... Però allà em sento realment jo, segura i feliç.
Laia Sala
Laia Sala
Data de publicació: 15/04/2018 11:46

Hola Yoyomi,


Tinc la sensació que estàs en un moment d'autoafirmació personal. És a dir, de saber qui ets, de saber el que t'agrada, saber el que et fa feliç i de tenir les idees molt clares sobre la teva manera de funcionar.

Ara només et queda un últim pas: deixar que els altres et coneguin!

Sé que és complicat i que pots tenir por de la reacció que tinguin... però ja has fet el més important: descobrir el que vols! 

Com ho pots fer? Doncs fent una petita escala que vagi de les persones més íntimes a les desconegudes i vas explicant la teva idea mica en mica. Potser és més fàcil parlar amb algun company o companya sobre els teus projectes de futur per després explicar-ho als teus pares, fes-te el teu propi ordre!


Per altra banda, la universitat és una gran oportunitat per canviar rutines, per començar cursos nous i per experimentar altres activitats i aficions, així que tens l'excusa perfecte per apuntar-te a una acadèmia de ball o algun curs sobre dansa! Ho tens a les teves mans, només has de fer el pas d'agafar-ho i explicar-ho als altres!

Ja veuràs com mica en mica serà més fàcil compartir-ho i deixar-te anar ;)


Una abraçada!

Laia Sala

@laiasala.psico

Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.