Inna
Inna
Any: 1994
Comarca: Baix Ebre
Data de publicació: 17/10/2018 18:50
2 Tímida i introvertidA 2
Hola, vaig fer una consulta que em sembla que us heu saltat que crec que es diu "tímida i introvertidA".
M'agradaria ser una altre persona... no haver viscut lo que he viscut, que potser comparats amb altres és poc, però és.
No sé en quin moment va començar tot... jo crec que el començament amb els meus pares ja va anar malament... em van tindre quan eren joves, bé, 23 i 24 anys.. jo vaig ser la 1a filla i el meu pare diria que és un maltractador psicològic. A mi una de les coses que em diu és que no serveixo per a res, i m'ho crec. I a la meva mare per exemple, no li deixa fer coses, no té gaires amics me mare per no dir cap, i lo únic que té són 2 germanes que el meu pare odia i no deixa que faci coses amb elles.
Mai he sigut feliç. A primària no és que ho passés molt bé amb els companys... i jo sempre he sigut molt tímida. Però parlava i tenia una mica d'amics. Tot i així hi havien companys que no es portaven bé amb mi.
A secundària tota la ESO em van fer bullying, sobretot a 1r i 2n de la ESO. No sé per què però el primer dia de classe de 1r d'ESO no deia res, i tota la secundària va ser així quasi sense parlar. I tota la classe em feia bulliyng, em tiraven trossos de goma al cap, m'insultaven, em faltaven el respecte, es passaven la meva motxilla entre ells, m'havien espatllat material escolar (i com a casa meva no sabien res es pensaven que l'havia espatllat jo, després m'emportava bronca per mi a sobre), m'havien grabat els nens enrient-se de mi i penjar-ho al youtube, fins i tot un cop van venir fins a casa meva i tiraven pedres contra la casa meva i em cridaven insultant-me.
Durant la ESO res anava bé, a casa jo em tancava a una habitació i no sortia d'allà. I el meu germà petit de 8 anys menys que jo sempre em feia la vida impossible.
Un cop als 12 anys vaig escriure una carta, pensant que mai arribaria a les mans dels professors, i molt menys de me mare. A la carta hi havia pensaments de suïcidi, total que va arribar a les mans de la meva tutora i va avisar als meus pares.... aquell dia jo em volia morir i vaig pensar que aquell dia no aniria a casa a dinar... però la "meva amiga", la única, i passava de mi totalment mentre estàvem a classe, ella em va dir que potser el que tenia que fer era anar a casa perquè sinó es pensarien que he fet algo. En plan suïcidar-me o algo. I hi vaig anar per això, però sinó hagués faltat.
Em van fer anar al psicòleg tot i que jo no volia, cosa que m'he arrepentit sempre. Vaig anar un parell o 3 de cops, i es veu que van dir que tenia trets de trastorn de la personalitat.
Als 19 anys la meva vida continuava sent una merda... i sort que vaig tornar a escriure una carta, aquest cop a la meva cosina dient-li que no m'agradava com em tractava, perquè jo l'estimava molt i ella a mi no, es veu que li va sentar mal i ella a diferència de jo li va ensenyar a la seva mare. La meva tieta va parlar amb mi i amb me mare, i ella ens va dir que potser lo millor és que anés un psicòleg per a veure si podia fer amics.
Doncs dit i fet.
I ara vaig a la psicòloga i psiquiatra des dels 19 anys, em van detectar TLP, tca, ansietat i ara fa més poc em vaig enterar que també tenia trastorn (adaptatiu em sembla).
Als 19 vaig començar a vomitar i a tallar-me, ja estava farta de que no toqués fondo. Volia que la meva psicològa sabés que ho passava malament, crec que per això ho vaig fer. Tot i que jo de veritat volia aprimar i vull aprimar i tinc problemes amb el menjar encara actualment....
Podríem dir que us he explicat la meva vida.. i segur que em descuido coses...
Nu sé... necessitava "soltar"(treure-ho) tot.
Ah, sé que no és important l'edat, però... tinc 24 anys. I sí encara em sento una merda, la meva vida és una merda. Els meus pares continuen junts i a vegades tinc que sentir coses com, "acabaré a la presó per culpa teva" o algo aixins.
Continuo no tenint amics, o molts pocs... , vaig a la coral gràcies a la psico...
I bueno... perdó per el catxu text però m'agradaria que em contestessiu, gràcies.
Laia Sala
Laia Sala
Data de publicació: 08/11/2018 19:17

Hola bonica, 


Moltes gràcies per escriure'ns aquesta consulta amb tanta honestedat. Crec que seria important que imprimissis aquest text i l'ensenyessis a la teva psicòloga. A la carta es detecta molt patiment i potser cal anar paint els fets mica en mica. Des de darrera una pantalla és difícil ajudar-te, per això et demano que confiis en la professional amb qui vas actualment. Necessita aquesta informació per poder-te ajudar. 

Pel que fa als diagnòstics, crec que és important que els consideris una orientació per entendre què et passa i com pots fer-ho per sentir-te millor. Pel que expliques tinc la sensació que esperes que els altres et facilitin la vida, que t'ajudin i s'adonin del teu malestar... i això és complicat. Cadascú s'ha de buscar el seu propi benestar, el seu propi plaer, les seves ambicions i els seus somnis. 

Potser ja n'hi ha prou de mirar cap enrere i és hora de començar a mirar endavant. Què vols ser de gran? A què et vols dedicar? 

Somia, somia i somia, no tinguis por!


Una abraçada!

Laia Sala

@laiasala.psico

Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.