Com els hi dic?

Hola! Em dic Laia i tinc 20 anys.
Després d’anys amb aquesta situació, fa uns mesos que em vaig decidir a anar al CAP i em van derivar a unitat de trastorns alimentaris, on m’han diagnosticat anorèxia purgativa. Els meus pares no saben res de tot això, la psiquiatra m’ha dit que hauria de fer hospital de dia, que els meus hàbits alimentaris i la meva vida està desorganitzada,i que per poder sortir d’això ho he de dir als meus pares perquè sinó les pautes que em donguin no serviran de res (jo per mi mateixa no seria capaç de seguir-les) i que la decisió de si vull fer el tractament o no depèn de mi. Hospital de dia no puc fer perquè el juliol faig de cangur, l’agost estic fora de vacances i al septembre començo la uni de matins i per tant em serà impossible.

La veritat és que no sé que fer, per una part no ho veig per tant i segueixo pensant que hi haurà una moment en el que jo sola ho pararé (amb 30 anys tenir celulitis no m’importarà), no vull que els meus pares ho sàpiguen i no vull que em controlin. Ademés, ara estic baixant de pes (m’ha dit que tinc un IMC de 16 i que estic desnutrida) tot i que sé que és un pes baix, em sento bé i no vull recuperar-ho, encara que tard o d’hora ho recuperaré). Però per un altra part estic cansada d’aquest bucle, em paro a pensar i no sé que merdes estic fent amb la meva vida (sé que deixar de menjar o vomitar tenen conseqüències per la salut, però és com que fins que no em pasi algo, més igual destrossarme). Vull sortir d’aquesta merda, tornar anys enrere on el menjar, el pes, ... no dominaven els meus pensaments i la meva vida, però no vull perdre la “llibertat que tinc” (veure’m obligada a menjar x vegades al dia, etc).

He de prendre la decisió de si vull fer el tractament o no, tot i que el tractament en si no el vull fer, sí que vull sortir d’això i per tant no em queda un altra opció. La cosa és que no sé com ni què dir-lis als meus pares, tinc clar que si ho faig serà cara a cara, però em fa molta por, serà incòmode, sé que si els hi dic m’ajudaran però també sé que els hi serà una gran putada (perdó per la paraula). Hi ha molts prejudicis sobre aquesta enfermetat, i és com si li dius al teu pare que és homòfob (no és el cas) que ets homosexual. En definitiva, que tot em fa bastanta por en general.

Siusplau, digueu-me com els hi puc explicar tot això als meus pares!
Gràcies.

Bon dia guapa!

Primer de tot, moltes gràcies per confiar en nosaltres ja que no ha d'haver estat gens fàcil explicar tot això. 

Laia, sé que estàs passant per moments difícils i deus estar experimentant moltes emocions intenses a la vegada. 

Has fet molt bé d'anar finalment al CAP i posteriorment a la UTCA després de tans anys amb aquesta situació tal com comentes, i has de fer algo al respecte. Necessites ajuda, i com bé t'ha dit la psiquiatra, necessites rebre un tractament en hospital de dia on els teus pares hi puguin formar part i t'acompanyin en aquest procés. Al ser major d'edat, és clar que tu ets la única que pots decidir per tu i pel teu futur. Has de saber que els Trastorns de Conducta Alimentària es poden curar i te'n pots ensortir, però no ho podràs fer sola. Has de rebre un tractament i has d'estar disposada a rebre'l i motivada per canviar, així com per seguir les pautes que et donarien a Hospital de Dia.

Els TCA s'han de detectar i tractar quan abans millor. Ja has deixat prou temps en el que t'han consumit els teus propis pensaments respecte el pes i el menjar. Això s'ha d'aturar JA! és un bucle molt perillós. Per tant, davant d'una situació tan delicada, els plans que tenies previstos per aquest estiu s'hauran d'ajornar..No pots deixar de banda el TCA pel fet de fer de cangur o estar de vacances, ja que el TCA està present i anirà agafant més força...

El primer pas que has de fer és parlar amb els teus pares. Pensar bé el que els hi vols dir. Sentar-te amb ells a taula i explicar-los el que m'has comentat a mi. Tranquil·lament i amb calma. Ells t'entendràn i entre tots buscareu una manera de trobar una solució. Ells t'estimen i voldran el millor per a tu. De ben segur que es preocuparan, perquè ets la seva filla, però també has de pensar que no els destrossaras la vida. Serà un repte que haureu d'afrontar com a família i equip que sou. No tinguis por! Ells t'acompanyaran en el procés així que ànims!!!!

Respecte al IMC. Estàs en un punt molt delicat on pot arribar a ser perjudicial per la teva salut. Pel que sembla estas en un estat de consciència MOLT important per a canviar i rebre un tractament, però no ho deixis passar. No t'obsessionis en un número a la bàscula ni en no tenir cel·lulitis, etc. Quina felicitat t'aporta estar 500g més prima???????? la felicitat te la donaràn els teus amics, família, estudis, viatges, etc. Reflexiona sobre una cosa: quan tinguis 80 anys i miris enrere, creus que trobaràs a faltar no haver estat més prima quan eres jove o per altra banda, el fet de no haver pogut compartir més moments de felicitat amb els que estimes i estar rodejada de gent i tenir companyia?

Així, doncs, conclusions: sentat amb els teus pares i obra un diàleg explicant com et sents, i els hi pots dir que fins que no hagis acabat que t'escoltin i mirin de comprendre't perquè és molt difícil per a tu fer aquest pas. Mantingueu la calma i el to de veu baix, no volem una discussió!! 

I finalment, necessites rebre tractament. Com més temps deixis passar, més espai li estas donant a l'anorèxia. 

Estima el teu cos, accepta'l tal com és!! Un número a la bàscula no determina qui ets...RECORDA-HO!

Bé, guapa, espero haver-te ajudat i no dubtis en tornar a comptar amb nosaltres per qualssevol dubte!!

Laia Raventós, 

Psicòloga. 

--