4 lleons

Hola, el principi de la meva consulta parlo com si el què em passa és present, però lo del principi em va passar fa molts anys. Actualment tinc 25.
Hola. No sé què fer perquè a classe tots em fan coses.
Els nens quasi bé tots em critiquen, m'agafen les meves coses, se les passen entre ells, es riuen de mi, fan veure que els hi agrado només per riure's de mi... un cop em van gravar i ho van penjar a youtube i em van dir que tenia molt èxit, que tothom es reia de mi... un altre cop que nevava em tiraven boles de neu fortes cap a mi...
Les noies també es riuen de mi.
A classe sóc una marginada.
I la suposada millor amiga passa de mi quan fem classe, quan s'acaba la classe i anem una a casa de l'altre i a l'inversa llavors tornem a ser amigues, però tot el dia estic a classe com si no existís i a sobre els nens que m'enreden.
Les amigues d'aquesta millor amiga que dic, no em volen perquè diuen que no parlo i tenen raó. I un cop les seves amigues em van fer plorar molt... de fet a primària i a secundària jo plorava molt... i un cop a 1r o 2n d'ESO recordo una profe que va dir "jo mai havia vist a plorar algú tant" (tant com jo ho feia), però és que si sabés el motiu potser ho hagués entès.
A part de tot això, a 1r d'ESO vaig fer rarament una amiga, amb aquesta amiga cada setmana ens escrivíem cartes, i un dia que jo no podia més, a la carta vaig posar que em tiraria per un pont perquè n'estava farta, i que m'agradaria ser anorèxica perquè així m'aprimaria.
Lo del tirar-me pel pont no ho deia de veritat. Però el cas és que la "nova amiga" es va espantar, li va donar la meva carta a la nostra tutora i ella em va dir. Diguem un bon motiu perquè no avisi als teus pares. I va avisar als meus pares. Aquell dia jo no volia tornar a casa. Estava apunt de marxar i durant el migdia no aparèixer per casa, però l'amiga que passa de mi a classe, em va dir que encara seria pitjor si no anava a casa, així que vaig anar a casa...
La tutora els hi va dir als meus pares de portar-me al psicòleg. Recordo que jo no hi volia anar, però quan hi vaig anar em va tocar una noia, que no recordo ni la seva cara ni el nom... només recordo que em va caure molt molt molt bé. Una noia de classe em va dir que al psicòleg havia de dir la veritat perquè em poguessin ajudar. Però em van donar tot de preguntes i no vaig ser sincera del tot, crec que els resultats van dir que vaig respondre per quedar bé o algo aixins.
No sé perquè explico tot això que va passar fa molts anys, potser és una manera de desfogar-me...
Com jo no volia anar al psicòleg i la psicòloga va dir als meus pares que no era veritat lo de suïcidar-me, doncs els meus pares van dir que no hi tornaria... tot i que més endavant vaig veure un paper que posava que tenia trets de trastorn de personalitat als 12/13 anys.
Jo mai he sigut feliç. Ni quan era petita. Ser que a secundària em van fer bullyng , però ara que hi penso diria que a primària també, potser no tant com a secundària, però una mica sí. Si més no, no ho vaig passar bé.
de 1r a 4rt d'ESO em van fer bullyng, sobretot a 1r i 2n.
Quan vaig acabar la ESO no sabia què estudiar, i com a la ESO treia males notes vaig fer un grau mitjà, el curs pont i un grau superior.
Ah, i a casa les coses tampoc anaven bé. El meu pare és com un mal tractador psicològic i em diu que no serveixo per a res.. i etc etc etc. Quan feia la ESO el meu germà sempre m'enredava . té 8 anys menys que jo, i sempre guanyava ell. I a casa només li feien cas a ell. Algun cop quan jo tenia 8 o 9 anys o 10 m'amagava per casa dels meus avis i a veure si em trobaven... no em movia fins que es començaven "a preocupar".
El grau mitjà i el curs pont va ser una merda perquè no tenia amics i bueno... i el grau superior el 1r any va estar bastant bé, tot i que tampoc tenia amics amics... però el 2n any va començar a ser complicat, per la feina. És a dir, jo no sé si serveixo per alguna cosa... Crec que va ser quan anava a començar el grau superior... que jo vaig escriure una carta a la meva cosina pel facebook i es veu que ella li va ensenyar a ala meva tieta, se mare. I es veu que s'ho havia agafat malament... jo a me mare no li explicava res. Total que me tieta va dir que jo hauria d'anar al psicòleg perquè no tenia amics i tal i pq no parlava i tal. El proper cop que vaig anar a una psicòloga doncs, va ser als 19 anys. Vaig anar per això, però van anar sortint coses...
Als 19 anys em vaig començar a tallar, però talls petits, primer vaig començar a rascar-me, i després amb la cuchilla de la maquineta. Als 19 anys també vaig començar a vomitar. Crec que ho vaig fer perquè veiés que ho estava passant malament... Però amb el tema menjar també hjo vaig passar malament. Als 14 anys era una gorda. Menjava moltes porcaries, etc. Als 15 vaig decidir anar una infermera per aprimar-me de manera saludable. i ho vaig aconseguir. vaig aprimar-me amb un any 10kg. Desp´re sem va dir que ja estava bé, com a molt em podia perdre 5kg més, però que ja no calia que anés més amb ella. Em vaig aprimar aquests 5kg més i els vaig mantenir fins als 22 anys o així. Tot i que feia afartaments i vomitava als 19. Però vomitava molt de tant en tant. Ah i anant amb la psicòloga em va diagnosticar TLP i TCA per afartament.
El 2016, els 22 anys em van ingressar a un psiquiàtric l'estiu aquell m'havia pres un pot de pastilles 2 cops, però tot i així no em van ingressar, fins que els meus pares em van portar a urgències perquè estaven farts de mi. Tirava gots contra la paret, etc. Estava insuportable, etc.
Em van ingressar setembre/octubre quasi un mes vaig estar-hi. Allà vaig fer-me amiga una súper amiga que té uns 10 anys més que jo. Va significar tant per mi aquesta amistat.
Quan vaig sortir del psiquiàtric em van derivar al prelaboral, un lloc on et preparen per treballlar si tens un trastorn mental i no tens feina i tal. L'amiga que vaig fer al psiquiàtric encara està ingressada i fa pocs mesos que també bé al prelaboral, als 3 anys d'anar al prelaboral ja "et fan fora" i jo el maig de l'any que ve ja faig els 3 anys... i em sento igual de perduda en el tema laboral. Només he treballat 3 mesos en un forn de pa en tota la meva vida. I 3 o 4 cops em van venir atacs d'ansietat treballant.
Quan s'acabi el prelaboral no sé què faré, perquè jo em sento molt a gust allà, i estar amb els companys que tinc... etc. Som com una família, tot i que també hi han els seus merders.
També a vegades em venen molts pensaments que em vull prendre moltes pastis.
Bueno, de fet ja us he escrit uns quants cops desesperada de lo què em passa últimament...i encara espero que em respongueu, espero que em respongueu perquè encara tinc el mateix pensament de prendre'm i tal.
I bueno hi han altres coses de la meva vida que no dic, però també m'agradaria treure de sobre però per avui ja us he fotut un catxo rotllo...
Gràcies i perdó pel catxo text. (el títol és pq sàpiga jo...)