No em sento bé

Hola, abans de tot gràcies per resoldre els nostres dubtes.

Fa temps que em sento com incompresa amb tothom. Sempre he sigut una noia callada, i tothom em veu com una persona vergonyosa, empollona (trec molt bones notes) i que no s'entera de les coses.
Però no és així. De fet, per als exàmens no estudio a casa. Em faig algun esquema però no me'l repasso, i després als patis ja estudio una mica. A les classes tampoc atenc molt, però no ho faig notar.

La veritat és que estic bastant farta de tot i de tots. No m'agrada el meu institut ni els seus professors, perquè no fan bé les classes (alguns fins i tot estan cara al mòbil tota l'estona). Sempre ens han dit que farien moltes coses i no fan res. I hi ha moltes injustícies. L'any passat em vaig queixar d'ub possible cas d'assetjament i tot continua igual (aquest any ho he tornat a dir, i tampoc).
He de dir que la meva classe és la pitjor del 3r (sempre fan les classes molt desigualades).
Podria dir infinites injustícies que passen, però la meva consulta va més enllà.


Últimament em sento molt incompresa.
Sento que sóc més madura que els meus amics/gues, sento que no em poden entendre.
Molts problemes actuals (com la violència de gènere, el canvi climàtic...) els tenen igual. Viuen pendents de liar-se amb algú i cotillejar.

No dic que no estigui malament (jo també he tingut algun nòvio), però és que es creuen que la vida va només d'això.



No sé com explicar-ho... vaig a moltes extraescolars, i conec gent nova però és que aquí són tots iguals...
Al meu poble sols hi ha un altre institut públic que és encara pitjor, i els meus pares no em deixen anar fora.


A sobre TOTA la meva família viu fora. I em sento sola. Molt.
Ja fa uns anys que va morir el meu iaio, però el trobo moltíssim a faltar. I sols el veia unes 3 vegades a l'any com a màxim. Això no pot ser bo. Sols em queda la meva iaia, a la que truco sempre que puc, i necessito estar amb ella més...
Quan veig a les meves amigues anant a casa dels iaios, sense voler visitar-los, em fa molta ràbia.
(A sobre, quan sortim de l'insti elles van a casa dels iaios, que els esperen amb el dinar tot preparat ja. Jo quan arribo a casa estic sola. Em faig el dinar i ho preparo tot. Els meus pares no arriben fins a les 16h o més tard).






Joder, és que no puc més. Hi ha moltes més coses, però no vull allargar-me tant.
Em sento fatal. Em sento atrapada aquí, a València. D'acord que sols tinc 14 anys, però és que no em trobo bé aquí. Necessito viure la meva adolescència d'una altra manera...


Per favor, aconselleu-me...
Moltes gràcies